Aquesta ruta ens mostra com llocs quotidians es van transformar en escenaris clau de la lluita obrera a finals de la dictadura, just entre els 74 i el 76.
Primer de tot, l’enginy obrer al carrer: amb el sindicat vertical oficial tancat, es reunien on podien, com el camp de futbol del barranquet de Soler. Sabeu com votaven si seguien la vaga? Es posaven en una porteria pel «sí» i a l’altra pel «no». És brutal com la necessitat va convertir un simple camp de joc en un exercici de democràcia pura i de molt risc.
Segon, el refugi sagrat. Clar, els espais oberts eren massa perillosos, així que es van refugiar sota sostre a les esglésies. Capellans progressistes obrien parròquies com Santa Rosa per fer assemblees i recaptar fons. Es lliuraven de la presó simplement perquè Franco deia allò que «carn de capellà és indigesta». Quina ironia, no ho sembla? L’església convertida en un quarter general d’esquerres on la policia no s’atrevia ni a tocar la porta.
Finalment, la implicació de tota la ciutat. La vaga va sortir de les fàbriques. Durant la llarga aturada de 21 dies, les dones protestaven al passeig de Cervantes amb cistelles de la compra completament buides. Penseu-hi, un acte tan rutinari com anar a comprar es va convertir literalment en pura resistència i solidaritat comunitària. Això va generar molta tensió amb fortes càrregues a la plaça d’Espanya i furgons esperant als afores, a la Venta Saltera, per evitar una tragèdia pitjor.
En definitiva, darrere dels parcs, les escoles i les esglésies d’Alcoi s’hi troba la història d’una comunitat valenta que va utilitzar qualsevol racó per teixir els seus drets»
ARTICLES SOBRE EL MOVIMENT OBRER A ALCOI
MEMÒRIA OBRERA 