P. Beneyto, J. Durbán i A. Gómez. Levante EMV 28 JUL 2024
La nostra passejada per la història fabril de Llíria i una insòlita mobilització de dones durant la dictadura, la primera documentada, comença a la plaça Major i seguirà pels carrers d’aquest antiquíssim poble cap al Nord. A la mateixa plaça podem veure la Ca la Vila, un edifici del segle XVII. Moltes de les vint finestretes superiors foren encegades per fer servir el pis superior com a presó. S’hi amuntegaren presoners de les tropes franquistes, que esperaven comparéixer davant del tribunal militar i, en molts casos, acabar davant del pelotó d’afusellament. Enfront de Ca la Vila i fent cantó amb els escalons de la Gila, estava l’antiga seu de la CNS, el sindicat vertical que imposà la dictadura. En la segona meitat dels anys seixanta, la CNS es traslladà al carrer Juan Izquierdo, on ara són els sindicats majoritaris democràtics, CCOO i UGT.
Pel nord de la plaça Major podem accedir a la plaça Nou d’Octubre. Aleshores podem continuar per la plaça Partidors buscant el carrer dedicat a Sant Vicent Ferrer, o bé visitar dos llocs relacionats amb la repressió. Pel carrer Vicente Portolés, a la dreta, podem allargar-nos fins al Convent del Remei, que també fou emprat com a Presó Provisional i que, si fem cas del padró del 1940, arribà a tindre mil cinc-centes persones empresonades, o també seguir pel carrer Major, a l’esquerra, fins el número 49, que serví de presó per a les dones.
A continuació, podem seguir el nostre camí cap al nord, pel carrer del Pla de l’Arc, per endinsar-nos en la història de l’aparició de les fàbriques a Llíria. A l’esquerra del Parc del Pla de l’Arc, al carrer Ríos Seguí, encara podrem trobar exemples de l’arquitectura obrera, les «casetes noves» (l’antic Grup Laurona, inaugurat el 1953) i més enllà, el lloc on estigué la fàbrica d’espart de Manuel Cantó i Fills, a hores d’ara enderrocada, a la vora del carrer Censals.
Activitat
On ara estan les instal·lacions de la policia local, hi hagué la fàbrica de sacs dels germans Ríos Seguí, i encara es pot veure la seua casa d’estiueig, Villa Ángeles, un poc més al nord. I si seguim pel carrer Joaquin Tirado, podrem arribar al lloc on estava la fàbrica de filats de llana de Rufino Badenas, al terreny on ara, en part, hi ha establida una ITV. La difusió de les fibres industrials ensorraren la producció tèxtil lliriana. L’empresa de Rufino Badenas entrà en crisi a la fi dels anys cinquanta; la fàbrica de Manuel Cantó tancà el 1966 o la de Ríos Seguí, el 1974. Amb tot, en aquesta empresa es va escriure una de les pàgines més notables de la història del moviment obrer valencià.
El dimecres 2 de juny de 1943, fou un dia primaveral. L’exércit alemany continuava amb el setge de Leningrado i els exércits aliats avançaven amb dificultats pel sud d’Itàlia. Encara faltava un any per al Desembarcament de Normandia. A Espanya, amb milers i milers de persones empresonades, aquell dia s’instaurà l’anomenada «cartilla de racionamiento definitiva», per tal de superar la situació de fam generalitzada en la postguerra. A Llíria hi hagué una insòlita vaga de vuitanta-cinc dones de la fàbrica Ríos Seguí.
Era un acte explícitament prohibit, que en la dictadura es qualificava de delicte de «lesa pàtria». Però a la fàbrica hi havia malestar per la manera com es mesurava la seua productivitat. De fet, la discriminació de les dones en l’empresa es mantingué durant dècades. El 1962, mentre el salari mínim diari d’un filador era de 37,25 pessetes, el d’una filadora, pel mateix lloc de treball, era de 27,80 pessetes. L’espurna per al conflicte, però, fou una sanció injusta imposada a una treballadora i la solidaritat va encendre les dones del torn del matí.
Enllaç sindical
Tres treballadors buscaren a «l’enllaç sindical» i li anunciaren que no entraven a treballar. El Delegat Provincial de Treball acudí aquella mateixa vesprada a Llíria i ordenà que la dona sancionada i les companyes que havien parlat amb l’enllaç foren suspeses de treball i sou indefinidament, i que les altres vaguistes, s’incorporaren dos dies després (el que volia dir, de facto, una sanció de dos dies de sou). Potser l’endarreriment de la legislació laboral lliurà a aquelles vaguistes pioneres d’haver de patir una repressió més aferrissada. Amb tot i això, Carmen Bayarri Peñarrocha, Dolores Veses Castellano, Dolores Villar Fombuena i Remedio Vinaixa Fabra protagonitzaren, tal vegada sense ser-ne conscients, una fita
En l’estiu del 1953, hi hagué una altra mobilització. Es va fer arribar al Governador Civil un llarg escrit en el qual es denunciaven abusos en les condicions laborals. La denúncia s’acompanyà d’una vaga no declarada de baix rendiment. L’espurna del conflicte sembla que fou que l’empresa havia disminuït les primes de rendiment, mitjançant l’alteració de les màquines (reduint-ne les dimensions d’uns pinyons), a fi de pagar menys per la mateixa producció d’abans. El Delegat Provincial de Treball es presentà a l’empresa i adoptà una solució salomònica: sembla que l’empresa hagué de desfer les modificiacions dels pinyons i les treballadores i els treballadors foren amenaçats de mesures més severes.
A la fi dels anys cinquanta hi hagueren més mobilitzacions, ja de caràcter antifranquista, i als anys seixanta, amb els canvis de legislació laboral, el moviment obrer entrà en una nova fase. Resta, però, en la memòria aquella vaga insòlita, aquell exemple de sororitat de les vuitanta-cinc treballadores de la fàbrica Rios Seguí en les dificilíssimes circunstàncies de l’any 1943.
MEMÒRIA OBRERA 