Una nova sèrie d’episodis sobre la memòria obrera del País Valencià, en forma de passeigs pels llocs històrics, promoguda per la Fundació d´Estudis i Iniciatives Sociolaborals (FEIS).
P. Beneyto, J. Durbán i A. Gómez | Coordinadors de ‘Rutas de la Memòria Obrera’. València 04 AGO 2024
La dictadura del general Franco tardà més de quinze anys en disposar de reconeixement internacional, i ho va fer al preu de l’aliança militar (1953) amb els EUA, que permeté la instal·lació de bases militars al nostre territori. El 1955, Espanya ingressà en l’ONU. Aquesta conjuntura suposà un canvi estratègic de les forces d’oposició al Franquisme, i paradigmàticament, el Partit Comunista d’Espanya (PCE). Ja s’havien retirat els últims guerrillers de les muntanyes i, amb la vaga de la mina La Camocha de Gijón, el gener de 1957 (esdeveniment fundacional de CCOO), es fa palés un canvi tàctic: penetrar les estructures laborals de la dictadura. La direcció del PCE en l’exili planifica dos manifestacions de força, que mobilitzen la societat i obliguen a un canvi del poder. Foren les anomenades Jornada de Reconciliació Nacional (1958) i la Vaga Nacional Pacífica (1959). Avui tractarem de la primera i dels vint-i-quatre herois que pagaren amb la presó i amb tortures aquell intent de mobilització.
La Jornada de Reconciliació Nacional, fixada per la direcció del PCE per al dilluns 5 de maig, fou preparada per pintades i pamflets que, segons els informes de la Guàrdia Civil, es distribuïren per la Carretera Real de Madrid, front a Talleres Devís (MACOSA), les estacions de ferrocarril, del Nord i d’Aragó, les drassanes d’Unión Naval de Levante, o a Llíria. Podem començar el nostre passeig pel claustre de La Nau, on en aquella època encara es donaven clases universitàries, per on també volaren els pamflets o es comentà, de boca a orella, la iniciativa de la JRN. Després, podem anar a la plaça de l’Ajuntament, a les terrasses de l’Ateneu o del Rialto (ara Filmoteca), on també es llançaren els pamflets:
«Jornada de reconociliación»
«Interpretando los sentimientos nacionales, las diversas fuerzas de oposición a la dictadura han decidido realizar el 5 DE MAYO una JORNADA DE RECONCILIACIÓN NACIONAL. El pueblo valenciano no puede estar ausente de esta gran demostración cívica española. Que esta JORNADA NACIONAL constituya, pues, un verdadero plebiscito del pueblo valenciano.
«Que ningún valenciano utilice el día 5 de mayo los transportes. que nadie vaya a los espectáculos. que las amas de casa hagan sus provisiones el sábado y se abstengan de ir a las tiendas el lunes 5. que los estudiantes no acudan a clase.»
Com s’havia organitzat aquella mobilització clandestina? A principis de 1958, la mínima estructura del PCE a València, una ciutat que havia sigut castigada per la Riuà d’octubre de 1957, estava formada per un grup de treballadors, alguns universitaris i uns pocs advocats afins. El nucli que començà la reorganització del PCE eren Eduardo del Alcázar Zambrano (“Pedro”), que s’havia traslladat a València des d’Andalucia i treballava en la ferreteria La Herramienta Española, Doroteo Moral (“Curro”) i un altre membre, que procedia de l’exili a Mèxic. D’entre els universitaris, cal fer esment de l’estudiant Julio Marín, que es desplaçava a França per deixar informació i portar material d’agitació, i pel que fa als advocats, destaquen Higinio Recuenco i Enrique Blanes. Recuenco, que passà 14 anys a la presó després de la Guerra, fou contactat per Abelardo Gimeno (“Lleteta”), que li explicà el projecte de reconstrucció i li facilità el contacte de Blanes, així com les línies tàctiques pacífiques que havia aprovat la direcció comunista.
Encara que la crònica del periòdic del PCE, Mundo Obrero, de la Jornada de Reconciliació Nacional era triomfalista (“ha sido una gran manifestación del pueblo de Valencia”) i subratllà l’acollida popular, no pogué amagar la seua escassa incidència. La direcció del PCE llançà una altra iniciativa, la Vaga Nacional Pacífica (que se celebrà el 18 de juny de 1959) i els seus militants s’afanyaren en reconstruir una organització delmada per la persecució militar i policial.
València
Des de la plaça de l’Ajuntament podem marxar fins al carrer Samaniego, on en aquella època estava la «Jefatura Superior de Policía». El 4 de desembre de 1958, la guàrdia civil practicà la detenció de Eduardo de Alcázar. Segons el seu testimoni anys després, fou traslladat a la caserna del carrer Calamocha i torturat (a més d’altra violència, passà una nit penjat dels peus). Malgrat el silenci del torturat, continuaren les detencions: un altre treballador de la ferreteria La Herramienta Española, Doroteo Moral, l’administrariu Salvador Mascarell, de només 21 anys, Rafael Jiménez (“Felo”) de MACOSA, i Blás Álvarez (“Paco”), obrer de RENFE. El dia 8 de desembre són detingudes nou persones de la Fàbrica Ríos de Llíria (vegeu l’episodi 8 de Memòria Obrera). Continuaren les detencions fins al dia 16 de desembre. En total, 25 persones processades, una d’elles en rebeldia i les altres empresonades i sotmeses a tortures.
Desarticulat el sector obrer del PCE valencià en desembre, van continuar l’organització del partit els advocats Enrique Blanes i Higinio Recuenco i, entre els universitaris, Julio Marín. Però ambdós grups van ser també desbaratats en la primavera de 1959, quan un policia va identificar Abelardo Gimeno, un instructor enviat des de França per la direcció del partit.
En 1958, vint-i-quatre persones foren torturades i empresonades per defensar la Reconciliació Nacional
Des del carrer Samaniego podem desplaçar-nos a la plaça dels Furs (per la plaça de Nules, el carrer Franciscans, la plaça de Cisneros i el carrer Nàquera), on fou detingut Gimeno. Quan s’ordenà l’escorcoll del seu domicili, també foren detinguts Faustino García, Isabel Ortega i, posteriorment, els esmentats Blanes, Recuenco, Marín i altres.
A l’ombra de les impressionants torres de la Porta de Serrans, que tants conflictes socials han conegut, paga la pena recordar aquests herois que donaren anys de la seua vida en presó perquè se superara la dictadura i gaudirem de la democràcia.
També trobem heroïnes en els intents de reconstrucció del PCE. Dones i xarxes de militància femenina van jugar un paper essencial malgrat les contínues caigudes i detencions, com aquestes ocorregudes amb motiu de la convocatòria de la Jornada de Reconciliació Nacional i la Vaga Nacional Pacífica. Una genealogia amb dones com Julia Martín de la Fuente o les militants comunistes de les famílies Ortega Espinosa i García Cárdenas. Els testimonis de aquestes dones son fonts històriques de l’antifranquisme i mostren claus de les asimetries i les especificitats de gènere per comparació amb les militàncies masculines.
MEMÒRIA OBRERA 